La demanda interposada per en Jordi Cortada i en Quim Torra davant el Tribunal Europeu de Drets Humans contra l’Estat espanyol per la manca d’imparcialitat en la sentència sobre l’Estatut ha estat un acte de dignitat que m’omple d’orgull com a català. Moltes gràcies senyors. Sortosament hi ha molts compatriotes que han dignificat i segueixen dignificant la història del país i emplenen d’un alt sentit la identitat catalana: tots formem part d’una cadena mil·lenària.
Per si algú no s’havia assabentat encara, la sentència del Tribunal Constitucional deixa clar d’una manera oficial la posició d’Espanya davant qualsevol “dèria” per significar-se dins l’única nació amb diferències “inadmissibles” i pretensions de sobirania, ni tan sols compartida. I voldria assenyalar un altre concepte evident que la sentència esmenta: tot fent referència al principi de no contradicció -un clàssic de la filosofia formulat per Aristòtil en la seva Metafísica-, declara que el terme nació del Preàmbul no pot aplicar-se en el mateix sentit a Espanya i a Catalunya. Cristal·lí, irrefutable.
La senyora Sànchez Camacho i molts altres afirmen que no són menys catalans que altres perquè es considerin també espanyols. En qualsevol cas es consideren tan catalans com els asturians es consideren asturians, els aragonesos aragonesos, o els massachusettans de Massachusetts. Però que no els diguin a aquests que no són espanyols o nord-americans! El fet de ser aragonès, asturià o massachusettà els hi aporta quelcom a la seva identitat, com ser del Barça, del Madrid o del Manchester United, o un amant de la música clàssica, el Hip Hop o el jazz. Però és una aportació folklòrica, no és un tret identitari fonamental com el ser fills dels seus pares, o ser espanyol o nord-americà. La pàtria és una, igual que el pare i la mare, i això, malgrat la seva càrrega sentimental -perquè són coses que estimem-, no es redueix a l’emotivitat: forma part del nucli existencial de la persona, que s’identifica com a tal amb uns altres i amb una forma de viure, uns costums i una convivència compartida. En fi, que és probable que siguin tant o més catalans que jo, però la meva pàtria és Catalunya i la seva no. No és pot ser i no ser al mateix temps i en el mateix sentit: lògica en estat pur.
Però els catalans que esmentava i quasi tota la resta de l’Estat pensen que l’ideal de sobirania i d’independència és un provincianisme, és propi de persones de poble que miren el món per un tub. I això en el millor dels casos, perquè moltes vegades afirmen que és un nacionalisme perniciós i reductiu que vol imposar als altres una llengua i uns costums, que destrueix la convivència i provoca la desunió de les persones. Després de molts anys de discussions he arribat a la conclusió que a Espanya tenen una impossibilitat atàvica, genètica, per a comprendre-ho. No és raonable que quan algú comença a viure i treballar a Madrid o Sevilla, a Berlín, a Estocolm o Zagreb hauria de procurar parlar espanyol, alemany, suec o croat?, els inquireixo, doncs per què no a Catalunya? Ah nois!, és que no és el mateix, diuen, ells i els altres són països i Catalunya no ho és: que si Catalunya té una història comuna amb Espanya, que si hem manipulat la historiografia, que si adoctrinem la gent, i embolica que fa fort, i ja hi tornem a ser. És un cercle viciós: Irlanda té llengua i història comuna amb Anglaterra, Noruega té una història comuna amb Suècia, Finlàndia amb Suècia i Rússia, Croàcia amb l’imperi austríac-hongarès, però ells no són pagesos ni nacionalistes per ser independents, pensar, parlar i escriure en la seva llengua, i pretendre viure com un poble lliure i segons els seus costums. Ells són patriotes i nosaltres uns egoistes i provincians amb poca cultura. El nostre cas és diferent, mira que bé! I com que ja n’estic tip, i vostès suposo que també, deixem-nos de pedagogies i explicacions amb els espanyols. Anem per feina, que ningú no ens la farà.
Cada dia que passa estic més convençut que la iniciativa l’ha de portar la societat civil: no veig la classe política encetant el camí de la independència -treball diplomàtic i d’opinió pública internacional, recerca seriosa de recolzaments econòmics, culturals i científics, estudis econòmics, definició de models d’organització i gestió administrativa, planificació del dia després, etc. Certament he apreciat -o la meva il·lusió m’ho ha fet veure així- alguns signes esperançadors en algunes declaracions i discursos del President Mas que apunten intencions en aquest horitzó, però m’ha descoratjat força la manca de seriositat i coherència d’Esquerra, d’en Laporta i companyia, i d’en Carretero -a qui vaig votar-, que li ha fet el llit a Solidaritat explicant-nos que el pal de paller de la independència és ERC. A tots plegats ja no me’ls crec, i a més, dubto que ningú dins i fora del país els consideri amb autoritat moral per a liderar res i explicar la dignitat de la nostra nació. Els hi agreixo el que han fet per Catalunya, però ara millor que no emboliquin la troca, i que no es disputin la representació de res: el lideratge moral es guanya i és atorgat pels altres, no s’autoproclama ni s’obté atacant els qui suposadament defensen el mateix gran ideal. I encara que pequi d’ingenuïtat segueixo creient que el líder sorgirà, ja existeix, però encara no el coneixem.
Però no es pensessin que veig l’horitzó tan negre, no: encara som vius! Malgrat les incoherències, tebieses i, fins i tot, el rebuig de fons –no explícit, però perceptible- dels partits polítics, el 10 de juliol de 2010 el vint per cent del país cridava Independència! pels carrers de Barcelona. I hi ha molts altres motius d’esperança com l’organització dels referèndums, per exemple. Però no badem! Que no se’ns passi l’arròs! Si en vuit o deu anys no hem intentat seriosament el camí de la llibertat i de la independència com a societat amb un projecte de convivència propi, haurem perdut el tren per sempre, o per dos segles més. El senyal va ser la manifestació de juliol, i ara els senyors Jordi Cortada i Quim Torra han tornat a llançar una bengala des d’Estrasburg: potser som els darrers mohicans, però hem de morir lluitant.
Gentlemen, comptin amb mi.
P.S.- En aquest moments greus de la nostra història i davant la més que probable no acceptació a tràmit del recurs o de la resolució no favorable del tribunal d’Estrasburg, no puc menys que alçar la meva copa de cava i cridar: Visca els happy losers! No defalliu!
